The Bikeapeu's Party

Prometia ser una d'aquelles sortides glorioses, de les que es recorden al llarg de molt temps, i la ocasió així va ser. Ja de bon matí, s'ensumava en l'ambient una flaire especial, arribàvem aviat al Bar Montcau, puntualitat anglesa, un rere l'altre, tots anàvem fent acte de presència. Les cames picaven, però no per pedalar, nooooo!!!! que va!!!! picaven per arribar aviat al paradís, aquí l'anomenarem Cal Paco!, Cal Paco de Sant Salvador de Guardiola, lloc de repòs dels estomacs buits!!!  

Dues rutetes per arribar-hi, ruta fàcil i tranquil•leta per als més conservadors, l'endemà hi ha gresca de la bona amb bici, els carreterus a Sant Sadurní de noia (130 km) i els beteterus a la BGB (60 km 2025 desnivell), pupeta per totes dues modalitats, per tant? avui dissabte: calma, xino-xano, i ruteta una mica més engrescada, però rés de l'altre món per als qui volen suar una miqueta, que al final, també es fa lleugera per que un servidor s'equivoca de camí i anem per la via directa al restaurant.

 Jo em vaig equivocar, però ningú va tirar enrere desprès del meu error. En Litus amb boca petiteta, m'indica que m'he equivocat, però bé, tampoc en fot massa per girar, entenc que ja l'hi va bé, per tant... l'olor de carn i mam... ens dirigeix cap al restaurant com una pastanaga davant d'un ruc per que camini... en fi, era dissabte de jalar, no de pedalar, les bicis van sortir perquè les mullers no ens fotessin crits!!! jejeje!!!!

Tot i que la ruteta difícil no era cap cosa, alguns membres del grupet, s'anaven queixant a mida que anàvem avançant, sembla ser que hi havia algunes rampetes que feien coïssor a les cametes, però bé, al arribar a Cal Paco, tot oblidat, en veure els companys estesos sota la volta ben asseguts i esperant el toc de sortida per anar esmorzar, totes les rampetes i rampots, es van oblidar. Llavors, comentaris, fotos, les primeres riallades i al ataqueerrrr!!!!!, vejam quina sorpresa ens tenia preparada en Litus.

Tal i com era d'esperar, l’esmorzar va ser una passada: Botifarra blanca i negra, conill, cansalada, xai, patates fregidetes, les favetes famoses, mongetes blanques, vi negre, el vi blanc del Rin, gasosa, aigua, Cava, cafès, cigalons, rajos... etc, etc... Cullons!!! quina disbauxa, crits, vinga més crits. 

JUAS JUAS JUAS!!! van i vénen, cashondeo del puro!!!! en Salva ens regala panoràmiques glorioses, en Miquel 0'0, que d'aquesta si bufa l'hi foten tots els punts, comença a disparar bestieses, i l'un darrera l'altre tots anem dient la nostra, propostes brutals de pedaleig (Nons Stops), que si aquesta ruta, que si aquella ruta, que si estic fort, que si no sabeu que dieu, bla bla bla... el vi i el cava, regnen a la taula, senyores i senyors, s'ha acabat el seny, ara mana la disbauxa.

Més fotos, més riures, i es pacta una tornada tranquil•leta, de xerrar, de riure, de continuar la conya, decidim d'anar al Bar Montcau, un dels nostres patrocinadors, del Bike@Peu, allà acabarem de matar el cuc del seny amb més birres, en fi... tot una trobada magnifica!!!!! Bona gent, bons camins, bona teca, bon ambient, molts riures, tot això sumat, ens dona un resultat molt bonic: l’amistat!

Tracks del Diable. L'Anàlisis final

Tracks del Diable?, què és això fill meu?, em pregunta la meva mare, i jo tot cofoi, contesto: una prova a on, plores, de riure i de dolor, a on rius ,d’alegria y de ràbia, a on vences i ets vençut, a on t’esforces i no aconsegueixes, a on confies i assoleixes, a on caus i t’aixeques, a on busques i trobes, a on escoltes el silenci, a on respires la pau, a on el sol és el teu company i la pluja un enemic, a on el pensament es el teu amic, a on la duresa és l’obstacle a batre, a on la colla son la família, la teva salvació en moltes ocasions, a on finalitzes i ets el guanyador d’un no-res tan important, com haver estat capaç de superar-te un cop més, en tots els aspectes, i en cap aspecte per aquell que no ho entengui. En definitiva, una forma esportiva de superació personal.

Finalment respiro amb un aire de vencedor absolut i amb un somriure ben gros, he explicat d’una manera sublim, un aconteixement meravellós.

La meva mare em mira, arronsa el nas, i d’aquella manera que només jo sé que vol dir, diu: Això és com la vida mateixa fill meu! - Jo miro per la finestra com el pare endreça el bestiar, i penso en la reflexió de ma mare… Sí, mare, com la vida mateixa… contesto amb un aire estrany. Se m’escapa un plor ofegat, un sanglot tristó, amago la cara mirant el paisatge. La complicitat de la finestra es just el que necessito ara. Perquè em sento malament? Només passa que dins de la satisfacció de l’èxit assolit, s’hi amaga la nostàlgia, aquella bruixa que ara és fada i que m’arrenca una tristor anomenada: ¡enyorança!

Tan aviat com la mare m’ha deixat, he sortit a fer un tomb amb els gossos, això de sentir enyorança ja ho té, et fa fer coses malenconioses, tal com passejar…

Baixo avall, per darrera els camps verds del pare; Verds i grans, macos i olorosos, acompanyats per la música constant de la riera, fixa’t!, com els paisatges dels Tracks del Diable!, de Torelló a Torelló, passant per: Cantonigròs, Tavertet, Rupit, Vidrà, Sta María de Besora, St Quirze de Besora, Alpens, Sta Eulàlia de Puig-Oriol, Perafita, St Boi de Lluçanès, St Salvador de Bellver i mil indrets més que he conegut.

Boscos mil•lenaris plens d’olors naturals, plens de vida tranqui-la i disbauxa d’un dia a dia indefinit, boscos de mil mil•lions de colors, sembla talment com si hi hagués caigut la paleta de colors d’un pintor, diria que és la Capella Sixtina de la naturalesa, la mare de tots, la més sàvia entre les sàvies. Molts bons records, simpàtics i atrevits, dolços i riallers, records negats de pena, i tocats d’esforços inacabats, records de gloriosa victòria, pujar amunt amb la bici per tot arreu, i amarga derrota; ara camino perquè no puc pujar, la bici m’acompanya al meu costat trista, sembla que plora per no haver pogut complir amb el meu rescat, però ens refem, i a dalt pedalem, hem assolit un turó més, sí! a peu!, però de vegades, fins i tot la derrota més cruenta, ens fa més forts en tots els sentits.

Terres de llegenda antiga, terra de bons àpats i de bons llocs per l’estomac. Aquesta aventura, ens ha permès entendre i degustar la gastronomia d’un país tan petit, que quan el sol se’n va dormir, no està segur d’haver-lo vist, tal i com diu un trobador català. Els esmorzars amb la colla han fet unió, han fet amistat, i ens ha donat una oportunitat de oblidar el dia a dia per retrobar-nos com vells amics de correries aventureres. Desprès, hem certificat tot això amb els dinars, allà, hem donat per tancada la tonta discussió de la cuina de les contrades, ha guanyat el bon menjar i el tracte immillorable.Aixì es fàcil pedalar, i molt més amb amics de bon somriure i que sempre el tenen a punt per tu.

Si jo fos Déu, d’amagat a les nits, em retiraria a reposar en aquests indrets per pensar com fer un món millor, per que la calma dels boscos i la bellesa del paisatge, em recordaria que encara se fer coses boniques.

La veritat és que hem pedalat molt i per molts llocs, i tots tenen el seu encant, però si tinc un reconeixement per aquesta ruta, és per la gran varietat de camins que he gaudit: Corriols (macos i salvatges), trialeres (tècniques i de destresa), pista ample per rodar, pista estreta per pedalar, carretera per respirar, pujadors que ofeguen l’ànima, baixadors que posen a proba els cossos, alguns tan alts que hi havia estones que creia que podia volar, tot era a sota meu, bons riscos, bones muntanyes, bons miradors, amunt i avall, el coll ha treballat de valent amb la complicitat dels ulls, quin privilegi nois, quin privilegi!

Gust, olor, vista, tacte, i tot això barrejat amb les emocions que el camí i la meva bici m’han fet sentir. Comarques plenes de bons moments, de bons paisatges, experiències de tota mena; dolor muscular, dolor de clatellades didàctiques, cansament, abatiment, disbauxa pedaladora, aprenentatge geogràfic… Vaja!! Sí, que em viscut cosetes aquest mes d’Abril, i ara només em queda el record, el record i un maillot que representa el que tota una vida em pot oferir per sentir i viure.

Al final, la meva mare té raó, els Tracks del Diable, son com tota una vida, una vida plena de tota mena d’experiències.

Sense adonar-me, torno a ser a casa, i em trobo la mare que va a veure les gallines.L'hi faig un somriure ben gros, de orella a orella, com indicant que he entès del tot la seva reflexió, ella em pregunta: Caram! I aquest somriure tan lluent?- No ho sé, dic jo; potser és que he enganyat i vençut als Diables!- Als diables no se’ls enganya ni se’ls venç Josep, això és el que ells et fan pensar…

I s’allunya en direcció cap al bestiar, cagum!!, torna a tenir raó la meva mare?, de fet, el somriure d’en Jordi al despedir-se, em fa pensar que si…

Fred o Suat ? Ve t'ho aqui la Questió

La previsió deia que faria calor, que faríem un dels ports mes durs de Catalunya, i un cop mes les previsions s’han complert. El Collfred ha estat el coll mes suat de tots els que hem fet i això es el que opina la totalitat del grup.

El despertador sona i no el sento o no el vull sentir. Finalment m’adono de l’hora que es i ja vaig tard. Com de costum. Sento el mòbil. El Toni ja es a la porta de casa meva esperant-me. Brrrrrrrrrr quina barra!!!

Passem a recollir al Rin que també estava esperant, i tot seguit al Nasi “Zumosol”. L’altre Taxi , el del PC, recull al Salva,al Miquel i a la Betty. Reunió de taxis a Sant Fruitós i cap a Sant Quirze Besora. 

Son les set i pico, fem el cafè al Bar Sport, i comencem a pedalar a dos quarts. Tots vuit ben uniformats fem patxoca i la gent ens mira com si fóssim professionals. O potser es miraven la cara de la Betty que divendres se’n va anar de cerveses… si si de cerveses…. ( Be segons ella nomes dues), però feia pitjor cara que el Litus la setmana passada que ja es dir…. Molta rialla i conya abans de pedalar, com sempre esta manat en aquesta colla.

Fem el tram en obres fins la cruïlla de Torelló. L’invent d’esquivar part d’aquest tram per l’antiga N-152 ha sortit infructuós per que esta tallada al transit, però hem començat a sentir nostàlgia tots els integrats que varem participar a la Tracks del Diable tot just passant per davant del Restaurant Bajalou. Travessem Torelló i enfilem cap el Coll de Bracons. El primer tram abans de la Vola es suau i ens serveix per escalfar cames. Anem recordant llocs per on varem passar amb la Tracks. La Betty surt a per totes, seguida pel Rin i el Nasi que ha vingut amb la Cabra de potes primes. La resta anem mes conservadors.  

A la Vola comencen les rampes mes dures, i el Litus comença a fer forat seguit de prop pel Toni. PC,Salva i Miquel amb un altre grupet. Tot pujant El Litus veu al Nasi i una mica mes endavant al Rin, però i la Betty?? On es??? Finalment el Toni molt fort, acaba passant al Litus que desisteix d’atrapar al Nasi, que ha fet una sprintada final per acabar el Coll. EL Rin ja esta fent fotos…. Esta insuportable… i la Betty??? Doncs deu fer com mitja hora que s’espera….( Be no serà tant), però el comentari esta servit… Betty!!! prohibit sortir de marxa els divendres… i menys dopar-se amb cervesa. Esta pletòrica. Ens proposa fer-ho tot de tirada sense parar a esmorzar. Jajajaja. S’ha equivocat de colla. Reagrupament d’alt del Bracons. Arriben PC i Salva. I el 0,0 ?? On  es????

El Litus amb el vídeo a punt. Quasi s’adorm a la valla esperant. Per fi… gravant.. He agafat una pajara diu el 0,0… no sabem si rossa o morena… de fet feia mes mala cara que la Betty. Admirem el paisatge per que els caretos millor que no, i comencem el descens. El Nasi i el PC de kamikazes se’n porten un parell de sustos en algunes de les paelles que agafen mes rectes del compte. El Litus un altre que també es veu d’altabaix pel barranc.. eiiiiiii que la flaca no porta fre de disc i això no frenaaaaaaaaaaaaaa!!!! Quòrum a Joanetes. Arriben els mes prudents, i busquem lloc per esmorzar. El primer lloc massa ple, i ens hem d’esperar i finalment ens desviem fins a les Presses , així tindrem un parell de Kms mes abans d’encarar el “Coco” de la sortida d’avui. Esmorzar pobre i car, així que no donarem les ressenyes del lloc.

Mentres jalem el San Miquel treu el perfil del Collfred que portava imprès de la web de ramacabici. Acollonant. Hi han tres kms duríssims i la Betty fa cara d’espantada. No n’hi ha per menys,però si fa una setmana que en parlem com es que encara l’agafa per sorpresa???

Sortim de les Presses cap a Sant Privat d’en Bas. El grup fa molta patxoca, encara hi ha conya i rialles….ja s’acabaran aviat ja… Gir a la dreta direcció Vidrà. Encara tenim kilòmetre i mig abans de l’agonia…primeres rampes i la Betty a tot drap. El Litus fa servir l’excusa del vídeo per agafar aire i filma al grupet que ve darrera. Les rampes es van tornant mes dures, 16,17,19,21,23% i es comença a trencar el grup.

La Betty va davant no sabem a on, el Nasi , El Litus, El Toni i el grupet… Ens passa un altre grup de ciclistes, i ens adonem que no farem mai un duro pedalant… i a sobre quan vegin que la Barrufeta ens va davant serà d’escàndol… La pista es de les que creen afició a la bici. Revirada,estreta,molts trams a l’ombra de les fagedes amb veritables túnels de vegetació. Pista digna per les BTT tot i estar asfaltada. Revolt d’esquerres i em trobo la Betty que ha llançat la bici…. Que vomito diu… juas juas ara resulta que va feta caldo i acabem de començar. EL Litus no para per que si no no arrenca. Això s’ha de pujar? No podem tornar? Demana la Betty. No se que es pitjor diu el Litus… Una rampa darrera l’altre. Son 3 Kms infernals. Un tram sota el sol fa que decideixi parar just en un replanet a l’ombra d’un pi abans d’un altre repetxo que tomba, a esperar a veure com arriben. Bon lloc per filmar les agonies. Van arribant, molt distanciats,sembla un via crucis. El Pajaron fent honor al nom de la Colla … i El Salva li fa costat.

L’aigua pel cap. Aquest tram amb sol ha fet pupa… i encara falten 10 Kms uffffffffffff….Sort que corre un airet fresquet que amb la remullada fa revifar. Reprenem la marxa. Mes repetxons duríssims. La Betty, sembla recuperada i obre de nou el grup, el Rin i el Toni la segueixen. La resta “ anar fent “ us recorda res això?

A partir del Km 7-8 el coll s’aplana i fins hi tot ens regala algun "descansillo", inclús fem algun tram baixant .Mer… ho haurem de recuperar això, però realment es fa molt mes assequible. Finalment les cases de Collfred, sìntoma de que s’acaba el suplici.

A d’alt la Font de la Martingala. El Toni intenta sortejar les fangueres per agafar aigua. El Rin i la Betty no s’han parat. Ja deuen ser a Vidrà ¡!! Esperem a la resta. EL Nasi quasi es banya a la font. EL Miquel arriba mort ¡!! Em sembla que era Rossa i Morena per que eren dues les pajares que portava. Tranquil que fins a Sant Quirze tot avall…

La baixada fa por. Revolts de 180º,carretera estreta i desnivells de vertigen, fa mal de tant frenar. Un petit Tourmalet abans d’arribar a Vidrà on trobem un dels controls de la Tracks. El Litus parla amb Juràssic de la ruta i de les cròniques al blog, mentre espera al Miquel, però aquest ha passat d’incògnit i ja esta a la font de l’hostal refrescant la gola.

Demanem per la Noe i la Silvia que ens diuen encara no han passat. Buff son les dues del migdia i han d’arribar a Vidrà. Complicat però esperem que finalment hagin acomplert la Non Stop.

Finalment el Nasi va a buscar al Litus a veure que carai fa. Avall que fa baixada cap a Sta. Maria Besora que diuen hi ha en Jordi Darth Vader, però no. Ha hagut d’anar a rescatar algú que s’ha estimbat. Esperem no sigui res. Bon àpat pels participants. Ens conviden a dinar però teníem el pla fet de dinar a casa,encara que mes d’un si hagués quedat.

Per fi els taxis. Final de trajecte. Fins hi tot l’arribada que ha sigut baixant ha sigut un degoteig. Ara un, ara l’altre. Mentres carreguem les flaques passa el Jordi i es para un minut a saludar-nos. Va atrafegat, es normal, però ens ha fet molta gracia tornar-lo a veure. L’avisem que la setmana que ve tindrà l’atac dels clons. Que es vagi preparant…. Just a davant hi ha una tasca per fer una birra ràpida que entra com si fos un regal de Deu, i tornem cap a casa. Dins el Taxi comentaris de tota mena.

Ruta durilla, dura,molt dura, durissima.....Collfred el Coll mes Suat…

Mes Informacio i Track Aqui

Qui Avisa...

Estàvem avisats….sembla que ningú s’ho volia creure. Les dades eren 107 Kms i 2.000 mts de Ac i així ho corrobora el GPS al acabar la ruta. Ha sigut la sortida d’un dia mes llarga de les que hem fet incloses les diferents edicions de la Selenika en les que hem participat, però no la mes dura en quant a desnivell. De totes formes la sortida de dissabte reunia molts al•licients.

Quedem a les set al Bar Ros. Passen dos minuts i em sona el mòbil. Encara no he arribat per que vaig tard i el PC ja esta nerviós .La festa de divendres em passa factura i encara no se si dormo,pedalo o somio…. Be un cafetonet ho arregla tot,penso. Encara estic de sort per que la Barrufeta no troba aparcament i va donant voltes. Seguim en línia, sortim a pedalar quasi mitja hora tard…

Enfilem cap Artes, vorejant l’eix transversal, per Sta Ana tot planejant fins Cabrianes. El primer repetxò m’indica que les passaré magres. No puc respirar. Les birres nocturnes pesen massa.Com diria el Guile si hagués vingut, (no saps la que t'has perdut!!!) anava tirant ampolles pel camí... però s’ha d’estar a les verdes i les madures…

Pels camins de les Tapies arribem a Artes, he escurçat el sender que tenia marcat ja que segueixo sense ganes,però ningú es queixa.

La pista fins a L’Estany per la Ruca es una pista ( autopista ) en molt bon estat, molt ràpida sempre ascendent però sense desnivells massa sobtats excepte un parell de punts, on el molinet es fa necessari.

Passat El Clapers desprès del primer tram dur parem a fer una mossegada. Hem anat fins hi tot una mica mes enllà de l’any passat. Sens dubte el Bridge accelera un grup que ha assolit un gran nivell. Inclús amb la maquina en males condicions, el Bridge es qui obre pas amb el cantar dels pinyons… crec,crec,cric-crac… El Litus sempre va a la cua, per que serà? Els tres es mengen un mini bocata. Jo no puc i em bec un Cola-Loca… Ressaca? Serà això

Em seguit la pista autentica del GR fins la casa de la Careta. La pujada es mes suau. La Cola-Loca encara no em fa l’efecte desitjat, i el PC,la barrufeta i el Bridge m’han d’anar esperant. Quina sort ser el guia jajajaja.

Avui la boira no ens ha deixat veure les vistes que varem gaudir l’any passat, però el paisatge verd i humit es molt gratificant. Estem arribat a Sant Miquel i la Barrufeta ens comenta que te dolors a l’esquena i es despenja una mica. Menys mal per que crec que ha sigut l’únic moment que no he anat l’últim… Reagrupament al collet de Sant Pere a un km de l’Estany. Ens espera un bon esmorzar. A Cal Grau es un bon lloc per fer aquells àpats de cinc ganivets , però avui no tenien el dia i hem hagut de discutir una mica per que ens facin els nostres peus de porc a la brassa. EL Bridge fa un amago amb la llonganissa amb formatge però finalment aconsegueix que li facin la buti desprès de veure passar els plats d’altres taules que segons ens havien dit al arribar no ens podien fer. Quins collons!!!

Mentres fem el cafè, veig per la finestra una silueta coneguda, que pedala amb la flaca. Pantalons del bikeapeu amb l’armilla fosforescent, no podia ser altre que el Miquel 0,0. Surt la Barrufeta a cridar-lo i ell segueix pedalant però quan el crida el Litus han sortit fins els cuiners del Restaurant a veure que passava ¡!! Gira cua i fa un cigaló i raget amb nosaltres. La conya esta servida. Ens ha fet el salt aquesta any amb aquesta sortida però entrena d’amagat!!! Fem comentaris de cara a la sortida de l’agost Raids al Vent, i passa l’estona .

Portem hora i mitja a la taula!!! I ens queden 62 Kms i els trams mes entretinguts que en dic jo…. La parada cosa estranya li ha anat be a la Barrufeta doncs li ha passat el mal d’esquena.

Encarem la baixada cap el Moli del Perer, direcció Moià. Aquesta variant coneguda per PC i Litus te una sorpresa formigonada del 26% que continua amb un tram de 3-4 kms que riu-te de la Cuesta de la Muerte. La arribada a Moià es Pujant… si si pujant encara que no ho sembli. El Bridge que baixava a peu diu que anava buscant el fetge que havia perdut…ha fet aquest tram amb el tercer pinyó per que no podia posar res mes… A veure quan estrenem bike xaval ¡!!

Des de Moià també agafem una variant nova. Anem direcció a Serramitja, per la pista asfaltada del club de golf,i el PC tremola perquè se’n recorda del tram selenik 2008. No baixarem fins a Marfà? Demana. Desprès allò puja que t'hi ca… la veritat es que no sabia ben be per on passàvem així que vaig callar per si de cas. El Bridge crec-crec. A Serramitja em venen a la memòria els camins seleniks, però no, no baixem a Marfà i ens desviem a la dreta per un camí molt maco que voreja el Serrat de les Baiones vorejant la Baga de la Cerdana. Tot de baixada mes records dels Tracks del Diable. Be aquesta vegada era un dos cavalls…

La baixada es ràpida fins a Monistrol de Calders. Ens em de desviar del trajecte per fer una parada de repostatge. El Litus ara si te gana i es menja el bocata, El PC va ben servit i se’n cruspeix un altre que portava, El Bridge es demana un llom amb formatge i la Betty un sac d’avellanes. I dues macrobirres per cada un i una cola loca la Barrufeta. Però el PC no en te prou i li venen ganes d’ una Paella ¿¿?¿?¿? menys mal que a les quatre i mitja de la tarda les cuines estan tancades…

Foto de rigor i cap a la Mussarra. A Sant Pere Màrtir el Bridge fa noves amistats, mentres el Litus s’aclara amb el GPs. No li surt el track, Sap el camí però el GPS en marca un altre… Aquesta pujadeta ha fet mal i ja ens anem dutxant amb l’aigua dels bidons, i el PC comenta d’acabar d’arribar a dalt i baixar a Navarcles pel clàssic. Però ens faltava alguna cosa avui. El corriolet. Així que el Litus decideix tirar pel que tenia pensat encara que no tingui track. Des de Sant Pere fins a Bellvei de baixada ha de ser guapo. El PC i el Litus ho han fet un parell de vegades pujant, i mentres ho comentem la Barrufeta queda sorpresa. De fet aquest tram esta una mica brut desprès de les nevades i la crescuda de la vegetació, però val la pena gaudir-lo i mes si es de baixada. A mes saltar per sobre el arbres entravessats a fet riure una mica al grup que ja comença a anar tocat.

Però tot el que es baixa es puja i des de Bellvei direcció Navarcles per la banda del moli del Blanquer a part d’un parell de rieres que vist dissabte passat ja no ens fan por, un ,dos i tres… repetxons que amb 90 kms fan molt de mal i dic un dos i tres per que la Barrufeta els anava sumant. M’havies dit un!! Be no me’n recordava d’aquest… I aquest altre!!!! Be tampoc. Sabia que l’arribada a Casa Llucià era el punt d’inflexió. Però encara quedava el repetxo de la colònia Jorba abans de Navarcles… Quatre i l’arribada a Manresa pels Tres Salts …. Cinc ..a veure si ara no sabre sumar…

A Sant Benet de Bages el Litus  perd aire… el de la roda malpensats. A veure si li haure de donar la raó a la Betty!!! Inflem crec que arribaré. Passant pel Monestir em venen ganes de resar per que Deu ens ajudi a arribar. Els plans seguint el Riu semblen inacabables. La Barrufeta a partir d’avui m’odia, diu que estem pirats i malalts, Però ella ens ha sorprès amb el bon ritme que ha portat i la setmana que ve no fallarà amb la flaca a fer el Bracons i el Collfred.

Se’ns despedeix el Bridge que l’esperen per sopar jajajaja aquest en contes d’un estomac te una Mina i ara sense el fetge encara li cap mes cosa… EL PC arriba nostàlgic. Quina ruta de P… mare. Quan arribi a la seva edat vull pedalar en les mateixes condicions que ell. Quedem per fer l’ultima birra però li comento que anem al Bar prop de casa meva per que desprès jo no arrenco, i s’hi arriba amb el cotxe. Allà estem de festa i ens trobem amb el Sherpa i el Quim amb qui comentem la sortida. Els qui coneixen el Sherpa ja saben els comentaris. El PC se’ns despedeix i jo segueixo de festa… fins que quasi es fa fosc. Dutxa sopar i a ballar, que la family també ha de disfrutar…i Dema? Aniré amb la Penya????? Però si van a l’estany també!!! Home un buti com la que s’ha menjat el Bridge em pot venir de gust….

                  Diumenge amb la Buti.

Mes informació i Track aqui