dimarts, 22 de març de 2011

El Somni d'un Matí de Primavera


Els Bikeapeu al Castell de Boixadors

Estava jo pensant com m’aniria el final de mes i que podria emportar-me a la boca per no patir gana. De moment Març no havia anat malament, havia tingut feina per fer, però ara no sé ben bé perquè, s’havia aturat una mica. Potser la falta de bon temps ha portat a terme unes jornades vulgars i tranqui-les, no ho sé, de totes maneres havia d’esperar per saber com anirien els esdeveniments. La veritat que em començava a preocupar, quan de sobte la porta del meu despatx es va obrir. Entraria una pèl-roja, no gaire intensa, més aviat clareta, sense marcar gaire els seus colors encara; un somriure agradablement encisador, una mirada que captivava tota la meva atenció, i realment va ser així, perquè fins passat una bona estona, no vaig reaccionar.
Ella va entrar, amb una aire calmat i tranquil, movia els braços i les cames com si les gronxés el vent, i el moviment al caminar, era com un ball sensual, lent i provocador. Alhora em deixava aturat, sense alè ni esma per deixar de mirar, ni tan sols em preocupava que ella se n’adonés, era misteriosa però transmetia calma i encís. 
-Hola- vaig dir jo, -em dic Trackins, i vostè és?...- vaig deixar anar amb sotilesa,. Llavors com si d’una música natural es tractés, va parlar i el so que va sortir de la seva veu, era la dolça melodia que emet una brisa suau entre el salçes; -tinc un problema Sr. Trackins- va començar, -han assassinat els meus estimats- . I llavors un aire de tristor va envair la seva mirada. 
Coaner

 Per primer cop va deixar de mirar-me per sortir volant per la finestra i aterrar la mirada al parc de davant del despatx. -Assassinat?- vaig comentar jo professionalment, - sí, als meus estimats -, La ferida que semblava tenir tornava a bategar amb força. -Expliqui’m vostè -. Vaig començar decidit l’interrogatori per recaptar pistes, i la historia que vaig escoltar no va fer rés més que deixar-me atònit i estorat. Pel relat, per la bellesa d’aquella misteriosa figura, però sobretot per com es van resoldre els enigmes. -Sr. Trackins- va començar, - escolti’m bé, sius plau, aquesta es la trista aventura d’una desventura…

El matí va començar tranquil, jo estava fresca i lluent, començava una nova jornada al meu lloc de feina, era dissabte, per tant, seria una mica més boja que de costum. Els dissabtes amb molta gent de festa, a mi em triplica la feina. Les llums es començaven a fer vives al meu voltant, i tots els meus companys i empleats arribaven per fer el seu dia. Ningú es feia creus del que passaria. De sobte uns somriures i una colla de gent fent broma, van interrompre el silenci. Per un moment ens vam sorprendre, fins i tot, ens vam espantar, però desprès la tranquil•litat de saber que eren inofensius, ens va calmar. Però no tot seria bo, el seu nom? Bike @ Peu!!! van dir…
 Llavors poc a poc, començant per Callús van anar devorant i matant els meus estimats, un per un, i a més dificultat, més forts és tornaven els lluitadors. Vaig pensar que fins al Coll de Coaner els deixaria fer, però sabia que fos com fos, els havia d’aturar. Vaig demanar a una companya meva que pugés el terreny fins als 800 mtr, abans d’arribar a Valls de Torroella, pensava que això els aturaria una mica, però em vaig equivocar. Seguien devorant i cruspint els meus estimats, un darrera l’altre. Em sentia atractivament atrapada per aquella gent que simpàticament feia sofert dany als meus estimats. Inclús les meves amigues, posaven paranys en forma d’arrels i de camins trontolladors, de fang enganxós i rieres mes caudaloses del normal, però ni això els aturava, eren com papallones sobre rails de vent…
Claret de Cavallers
Vaig pensar que ja era hora de mostrar un avís seriós per part meva. Estava sent vençuda i això no m’agrada, i menys a casa meva, però la força i la bona voluntat que ells hi posaven, feia enterni la meva ira. Tot i això, vaig fer que patissin una mica de valent per arribar a Salo, no estava disposada a deixar que guanyessin sempre. A partir d’ara us derrotaré!!!
Vaig posar mil trampes desprès de Salo. Senders i  rampes que començaren a fer estralls en el grup, un petit reducte de dues “vespes” pujaven sense dolor desafiant tots els paranys. Un reducte petitet de dos herois els seguien amb afició i patiment, però devorant els meus estimats, i finalment, tres més anaven posant la meva paciència a proba, superant totes les dificultats. Per davant la Betty i un tal Bridge, al mig, un Quim i un Litus, i tancant el grup un tal Pagès (el primer que vaig derrotar), -un somriure estrepitós i profund em va deixar gelat de por-, un home simpàtic i graciós anomenat PC i un senyor dol•lorit que no defallia ni a cops de bastó cridat per “primo” Nasi de nom crec Aquest és el grup que em van derrotar perquè assoliren el Castell de Boixadors, tots menys el pagès, que tristament abandonà el grup derrotat!

Observatori de Castelltellat
La historia em va commoure, em va deixar lligat a la cadira per cordills d’estupor, no sabia que havia de fer, ni que havia de dir, aquella imatge misteriosa pèl-roja, em tenia captivat. Al cap d’una estona de silenci enamoradís, em vaig atrevir a glotar unes paraules: -però, i doncs que vol que jo hi faci? -, la resposta va ser contundent i final, com el THE END d’una peli americana, però de les que feien abans, - rés estimat meu, no vull que facis rés, només volia deixar constància de la gesta d’uns valents ardits!, m’han assassinat els kilòmetres de camins del meu país, però amb honor i respecte i això els honora-.


Castell de Boixadors
 Llavors quan ella marxava, em vaig atrevir a agafar el seu braç, era fred, però tendre, i per primer cop vaig sentir la seva fragància. Una olor dolça i tendre, com una fulla verda sucada per la mullena d’un matí fugaç al bosc, - qui és vostè?, i qui son els seus estimats defallits i vençuts?-, llavors amb una carícia suau és va deixar de la meva abraçada mental i de la meva grapa a sobre del seu braç i sortint per la porta em va dir: - els meus estimats es diuen: camins, senders, bosquets, i Jo? Jo, em dic: “Gaia”- i com una bufada de nadó, va desaparèixer per l’escala…


Potser m’he tornat boig, o potser no?, ràpidament vaig buscar a Internet el nom de Gaia, i la sorpresa em va deixar feliç…

Informacio Tècnica i Track Aquí

3 comentaris:

  1. cuanta imaginacion para escribir una cronica de escritor!!!! siempre me sorprendeis con alguna cosa nueva.el castillo muy guapo y la ruta ni que decir!!! saludos desde el maresme.

    ResponElimina
  2. Amb aquestes croniques potser ens hem equivocat de hobby i ens hauriem de dedicar a la Literatura.... Bridge, actor, poeta i escriptor que quan pot pedala...

    ResponElimina
  3. Litus, t'has deixat la part de cantant i músic. Sense oblidar la de Bike@peuista!! :-)
    Donar les gràcies als Ginetas i al Litus per llegir la crònica extensa i comentar-la.

    ResponElimina

Qualsevol comentari fora de to o irrespetuos serà esborrat directament sense previ avis per l'administrador del Blog.