dissabte, 3 d’abril del 2010

Corriol, Corriolet gracies per ser estretet

I...dissabte toca bike..Tenim una ruteta entretinguda. Molts camins ja els coneixem però els hem canviat del sentit habitual. Sortim pel Poal direcció Sant Joan cap a Cal Cuques  i Can Servitja.Fem un troç de pista direcció Castellfollit i girem a la dreta per corriol fins a Cal Maçana. Hi ha algun tram impossible però es un corriol divertit. Des de Cal Maçana pel torrent de l'enfitat fins a Rajadell on ens espera la buti i els fesolets a Cal Miliu. Un tram  de corriol que es disfruta molt baixant malgrat haver-hi alguns petits entrebancs sense masssa dificultats.
Hem fet 28 Kms. malgrat el Pare Camps tenir "mal dia" es l'ùnic que segueix el ritme al Pep Pont i el Litus.El Toni be a la pista però al corriol fa figa,a la Barrufeta li passa factura la Mona, i el Salva i el Sant Miquel s'entrebanquen als corriols com sempre.Desprès d'esmorzar direcció Cal Mongia i Les Oliveres per girar a la dreta a buscar el corriol dels Camps del Maqui. Seguim per pista i baixem a Sant Joan per l'Obaga de Ca n'Oms (La diagonal).Farem un últim esforç per pujar en direcció Montconill i cap a la Mafrica, per tornar altre cop pel Poal a fer la birreta fresqueta. Total han sortit 49 Kms molt entretinguts...i menys mal per que avui la colla semblava un cementiri i no m'han donat gaire material per fer públic....buaaaaaaaaa!!!!

1 comentari:

  1. Cuántas veces nos hemos quedado parados ante al intento de hacer algo nuevo, de intentar algo que en realidad estamos deseando pero, nos hemos quedado quietos pensando...¿qué pasará?, ¿y si nos equivocamos?...¿no será mejor no intentarlo? Així va ser la sortida d'ahir, un éxode cristiá cap a terres llunyanes que no Dèu sap a on son, semblava que fotes 40 anys que passejem amb la bici, per terres érmues i seques, sense aler, sense esma, sense força, apretant per no quedar sol i que se't fotin les hienes de la nit, perque una mica més i ens agafa la nit... en fi... Ahir, tenia ganes d'explicar un conte a tots, un conte així:
    Cuando el biker se hizo grande, su padre le dijo:--Hijo mío, no todos nacen con pedales, no es que tengas obligación a pedalear, pero seria muy penoso que te limitaras tan solo a caminar, teniendo esos Shimano que el buen Dios (bikerhouse) te ha dado....Pero yo no sé pedalear, contesto el hijo. Es verdad, contestó el padre, y lo llevó hasta el mismo borde de la montaña---Ves, este es el vacío. Cuando desees pedalear, párate aquí, tomas aire, y vas a subir al abismo extendiendo tus ruedas. ¿y si me caigo?, contestó el bikero. Aunque te caigas, nada te pasará, sólo algunos magullones pero, te harán más fuerte para cuando lo vuelvas a intentar. Volvió a su pueblo y se lo comentó a todos sus amigos.....¿estás loco? le dijeron.. ¿quien necesita pedalear?...Sus mejores amigos pensaban lo contrario. ¿Y si fuera cierto? Decidió intentarlo y se subió a la copa de una montaña, y pedaleó.....Se hizo un gran chichón en la frente y por el camino se encontró con su padre...!Me mentiste! No puedo pedalear, ¡mira qué golpe me he dado! Hijo mío--dijo el padre--- para pedalear, hay que crear el espacio de aire libre necesario para que las calas se desplieguen y sean útiles, es lo mismo que como tirarse en paracaídas. Necesitas montaña para pedalear. Para pedalear, hay que empezar corriendo riesgos....Si no quieres, quizás lo mejor será resignarse y seguir caminando para siempre. Per la meva colla tan estimada: Bike@peu.

    ResponElimina

Qualsevol comentari fora de to o irrespetuos serà esborrat directament sense previ avis per l'administrador del Blog.